Història

A Montjuïc, en el context històric de la dictadura de Primo de Rivera i en el marc de l'Exposició Internacional de 1929, es va decidir construir un Poble Espanyol, que es va convertir en una síntesi de l'arquitectura i la mostra artesanal d'Espanya. Havia de ser enderrocat en finalitzar l'esdeveniment, però finalment es va decidir conservar-lo, donat l'impacte que va tenir i de les múltiples veus que es van pronunciar en contra de la seva destrucció.

Es va projectar amb la idea que fos un conjunt d’edificacions extretes de l'arquitectura popular espanyola que s'unirien tot formant una mena de collage. Els constructors del recinte –els arquitectes Ramon Reventós i Francesc Folguera i els artistes Xavier Nogués i Miquel Utrillo- van pretendre fer un poble on estarien reproduïts edificis representatius de les diferents regions d'Espanya.

Els quatre professionals van realitzar diferents viatges per la península per tal de recollir material iconogràfic. Durant el recorregut, van fer centenars de fotografies, anotacions i dibuixos que els van permetre escollir el que millor s'adaptava a la idea que volien plasmar. En total, els "turistes" van visitar mil sis-centes poblacions.

Al Poble no es pretenia reunir una col·lecció d'obres mestres de l'arquitectura espanyola, sinó que es tractava de construir un recinte que fos una síntesi de l'Espanya monumental. Era una manera de tenir Espanya dins de Catalunya.

En aquest sentit, el comentari ja clàssic que interpreta el conjunt donant-li una connotació política espanyolista, es fonamenta en la idea que sosté que el Poble respon a la imatge estesa durant la Dictadura de Primo de Rivera segons la qual es pretenia que Catalunya estigués implicada en la història d'Espanya.

Soledad Bengoechea
Historiadora

El Poble durant el franquisme

Mentre el franquisme persistia, la utilització del Poble a favor del discurs espanyolista (violentament anticatalanista) va arribar a la seva màxima expressió. En aquesta època, des de sectors propers al règim, la unitat orgànica de l'Estat espanyol que, en el terreny de l'arquitectura el conjunt aconsegueix copsar, va tractar de ser utilitzat per esgrimir el lema de la "unitat de la Pàtria".

Així mateix, en la gestació del recinte hi ha alguns aspectes que no acaben de quadrar en aquesta afirmació que assegura que el conjunt va ser una idea de la dictadura i que, com a tal, respon a un projecte de caràcter espanyolista. Entre d’altres coses, el projecte estava dissenyat des de feia temps i, a més, la filosofia del Poble Espanyol no va ser una invenció molt original, ja que la idea de recrear l'arquitectura regional d'un país en una exposició no era nova. En diferents països d'Europa, així com a Amèrica del Nord i del Sud, a finals del segle XIX va aparèixer un moviment neoromàntic que va suposar la valoració de les arquitectures regionals o vernaculars, concretament de la casa típica de cada regió. Potser el millor exponent i la culminació d'aquesta tendència a Espanya seria el Poble Espanyol.

Durant la Guerra Civil

Durant els anys de la Guerra Civil el Poble va anar perdent la seva vocació festiva i va deixar de rebre visitants entusiastes i curiosos. La pàtina de realitat idíl·lica que l'envoltava va ser escombrada per la realitat bèl·lica, que va convertir el recinte en un escenari més de la conflagració. En el que, amb tota seguretat, és el període més desconegut de la seva història, el conjunt es va convertir en un camp d'internament de presoners.

En aquests tràgics anys de la guerra el Poble va servir de musa per a dos cineastes. Max Aub i André Malraux van rodar aquí la pel·lícula “Sierra de Teruel” (L'Espoir), que versa sobre la Guerra Civil espanyola. Van treure un gran partit del recinte, on van rodar diverses escenes ambientades en pobles.

El Poble avui en dia

El Poble no només no va ser enderrocat en finalitzar l'Exposició sinó que ha sobrepassat els cinquanta anys de vida que alguns observadors de l'època li van pronosticar.

Actualment, el recinte –considerat museu arquitectònic– és escenari d'actes molt diversos, oferint-se com un espai per a la vida barcelonina, a més de mantenir la seva vocació inicial de mostrar, a través d'una visita, la diversitat de l'arquitectura espanyola.

Més informació:

BOHIGAS, Oriol & CARANDELL, Josep Maria & DOMÈNECH, Joan, et. al. El Poble Espanyol, Barcelona, Lunwerg Editores, S.A., 1989. CAPEL, Horacio, La morfología de las ciudades, Barcelona, Ediciones del Serbal, 2005. DOMÈNECH POLO, Juan & SALA ARLANDIS, Norberto, Guía del Pueblo Español, 1992. ROVIRA, Josep M. “La funció segueix la forma: el Poble Espanyol de Montjuïc”, dintre de L’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Arquitectura i arts decoratives, Barcelona, Revista L’Avenç (Grans Temes L’Avenç, s.d.), pp. 37-49. Diari del Poble, Barcelona, PEMSA. Mensual, primer número abril de 2004